Encara que sembli una contradicció, viure en moviment continu ens impedeix avançar. No parar-nos a mirar dins nostre ens limita. Però el canvi és possible, només necessites esforç, humilitat i honestedat.

A la nostra societat sembla que si no estàs en continu moviment et quedes enrere. Però en realitat aquesta velocitat continua encobreix un gran engany, una manca d’honestedat amb nosaltres mateixos. No estàs avançat, només estàs obviant les teves ferides per seguir endavant sense parar. Però no enfrontar els problemes acabarà convertint-se en un problema que haurem de confrontar en algun moment.

Vivim amb la velocitat i el soroll

Vivim a un ritme frenètic. Màxima velocitat i soroll constant és una combinació explosiva. Sobretot per als que no tenen ni la més remota idea de cap on van. I ni els ho pregunten, només segueixen endavant, sense realment avançar. I és que la idea que ens domina és “no baixar de no sé on, per assolir qui sap què”. I sembla que el món al voltant ens empeny en aquest moviment continu cap endavant.

Mira al teu voltant i veuràs que és així. Crec que si aquest ritme frenètic fos un trastorn o una malaltia diagnosticable i tingués un antídot, molts optarien per no prendre’l. I seguir el que és seu en aquest ritme desmesurat. Com si aquesta necessitat de viure accelerats compensés algun tipus de buit interior, alguna por o intentés anestesiar algunes ferides del passat.

No paren perquè no volen parar. Esquiven la pausa,. Fins i tot quan s’enfronten a crisis personals, de valors, socials, culturals, afectives i/o professionals segueixen. La velocitat que han agafat fa que continuïn amb el mateix ritme i sense mirar cap als costats. I sense aturar-se en cap moment per reflexionar o pensar. És un avenç endavant sense fre.

D’aquesta manera, les coses que succeeixen acaben sent només petits frecs col·laterals. Potser per això també necessiten fer molt de soroll, interrompre i imposar els seus punts de vista. Una mica per no escoltar els altres i una mica per no escoltar la seva pròpia veu interior. Són persones addictes a ocupar les ments amb qualsevol cosa, i per això, no importa a què li donen entitat. Però tot té un preu.

El soroll ens impedeix avançar

El soroll es converteix en un escut que utilitzen per protegir-se del silenci i, per tant, de sí mateixes. A més, com que estan acostumades a prioritzar-se, independentment del que passi al voltant, també construeixen vincles poc profunds que acaben diluint-se sense resistència. Vincles que es van perdent en el temps deixant-los de nou sols i buits. Per això, sempre estan a la recerca de nous estímuls externs, perquè així no han de mirar dins seu.

Ara bé, portar aquest ritme al límit té un preu. Seguir sempre endavant fent orelles sordes i a contrarellotge, passi el que passi, no és difícil anticipar-ne el resultat, en algun moment, abans o després, obligats pel cos i/o per la ment hauran de parar. Fins i tot en contra de la voluntat, no quedarà més remei. I aleshores, a l’hora del límit, molts diran: “Què va passar? Com vaig arribar a això? Per què no me’n vaig adonar abans?”

Sanar ferides per viure tranquils al present.

Necessitar contínuament aquest soroll és una barrera que utilitzem per fugir de nosaltres mateixos. I que ens impedeix avançar. El fem servir com a via per no haver d’afrontar les nostres ferides. Per amagar-nos darrere de pors o ferides no resoltes i parlar des de l’ego.

“Aquesta és la darrera de les coses que desitgem: conèixer-nos nosaltres mateixos. I aquest, per cert, és l’únic fonament que podem construir. Però abans de poder construir, de poder transformar, abans de poder condemnar o destruir, hem de saber què som”.

Jiddu Krishnamurti

Està clar, si ho resols, avances. Però si fuges, es repeteix una vegada i una altra. I continuem corrent i envoltats de soroll per continuar fugint d’això que tant ens espanta: nosaltres i les nostres ferides. Perquè conèixer-nos a nosaltres mateixos és el nostre gran temor. Però també és el primer pas de deixar de sentir por i de començar a viure sense soroll. I avançar realment.

L’honestedat és el primer pas per avançar

El primer pas per avançar és desenvolupar una actitud humil. La humilitat ens permet mirar-nos sense filtres per curar aquestes ferides emocionals que segueixen al nostre interior. La humilitat ens dóna la força que necessitem per qüestionar-nos i créixer. Per això:

  • Si tens por de ser tu mateix, reconeix-ho.
  • Si sents un buit interior, assumeix-ho.
  • Si no saps bé d’on pot venir, revisa-ho.

És important no continuar mirant cap a un altre costat i amagant aquests sentiments. Cal parar i concentrar-s’hi. Perquè l’autoengany, al cap i a la fi, no és res més que un dèficit d’honestedat. I és el que ens ha portat fins a aquest punt de no retorn en què ens trobem. Hem de canviar la nostra actitud i el primer pas és ser honestos amb nosaltres mateixos. Per molt que costi. Si volem avançar ho hem de fer.

L’honestedat, al principi, pot ser dolorosa. Perquè es tracta de reconèixer, assumir o revisar una cosa que carregam fa qui sap quant. Cosa que pesa dins nostre encara que de vegades no en siguem ni conscients. Honestedat per mirar-nos tal com som. L’honestedat és un pas alliberador que ens permet enfrontar la veritat i ens desvetlla qui som en realitat, en essència.

El canvi està a les nostres mans

És el moment de canviar, d’avançar. Depèn de nosaltres i de tenir la voluntat de fer-ho. Abandona la creença que guarir ferides emocionals només és un benefici que obtindran els altres. També és possible aconseguir-ho per a tu. I encara que requereix esforç, humilitat i honestedat per part teva, ni molt menys és impossible. El canvi és a la nostra mà i podem aconseguir-ho si ens ho proposem.

Tenim molt de què ocupar-nos, és cert. I hi hem de treballar, és un procés que requereix temps. Però tenim molta menys feina del que creiem. Imagina’t si, a més de curar les teves ferides producte de la teva història de vida personal, haguessis d’ocupar-te d’ordenar al teu cos quantes vegades ha de respirar, palpitar el cor, o com i cada quant fabricar glòbuls vermells. Tot el transcendent en el nostre cos passa, simplement. No necessita la nostra intervenció ni feina.

Pensa-ho bé. La feina que et toca a tu no és tan impossible. Doncs davant d’això, és difícil no trobar la humilitat per fer-nos càrrec de revisar aquest “pes de la vida” que carreguem i que ens impedeix viure plenament. Aquests traumes que han marcat la nostra existència i que no ens hem permès mirar. Aquest passat que ens limita al nostre dia a dia per més que no vulguem reconèixer-ho.

Vols fer més lleuger el teu viatge? Vols avançar? Transformar aquest buit en plenitud? Aprendre del passat? Conèixer els teus recursos interns? Baixar-te d’aquest ritme frenètic, connectar-te amb la teva essència interior i aprendre a calmar la teva ment i el teu cor?

Comença el canvi ara! Ho parlem? ☕📱